Bon dia a tothom!!
Ja feia dies que la previsió meteorològica ens advertia de nous aiguats al més pur estil Vietnam. Per sort, aquest temporal es va contenir per Setmana Santa, però tots sospitàvem que tard o d'hora hauria de caure. Davant de la imminent situació vam decidir que no ens enganxaria altre cop amb els pixats al ventre, provocant que a principis de setmana ja haguéssim parlat amb el nostre agricultor d'arròs de confiança, l'Albert Grassot de Pals. De manera molt senzilla vam pactar de fer una estada a la seva finca per tal d'aconseguir una immersió total. L'objectiu: esbrinar, empapar-nos i aprendre tots els secrets que guarda el cultiu de l'arròs per implementar-los al Parc.
Han estat uns dies durs per a tots els membres de l'equip, i encara que ja estem més que acostumats al fang, els arrossars negats d'aigua són una altra història. Acostumats a moure'ns entre plantes terrestres, només uns pocs van poder gaudir de les nostres ridícules coreografies per evitar fer una submergida a la marronosa aigua. Superats els cruiximents dels primers dies, a les nostres cares s'anava dibuixant un somriure, ja que notàvem com tota aquella nova allau d'informació anava quallant en el nostre ser. Ara la impaciència s'apoderava de l'equip per poder anar a posar en pràctica totes les lliçons del mestre arrosser, pel fet que la pluja ja havia fet acte de presència. La cloenda d'aquesta brutal experiència va ser al voltant d'una taula gaudint d'un magnífic arròs ecològic de l'Empordà, cuinat gairebé a cent metres d'on havia estat creixent.
Durant les primeres dècades dels anys noranta, el jove Orson Welles va protagonitzar un dels capítols més sonats a nivell radiofònic narrant en directe una suposada invasió alienígena. Sense voler arribar fins a aquell extrem, hem cregut que la millor forma d'agafar-se amb humor la constant regada que estem vivint era la de narrar una desbaratada història que, a mesura que vagi plovent, els que semblaven ben bojos, podrien acabar sent visionaris.
Tocant de peus a terra altre cop podem dir que aquesta vegada la pluja ens ha agafat bastant més preparats. Sí que és veritat que els dies de pluja han facilitat que tinguem els hivernacles al 100% . L'eliminació per causes naturals del pèsol d'interior i l'arribada d'una nova tongada de tomàquet Ligúria, fa que molt eufòrics diguem que fan un goig de revista.
D'aquesta suposada treva exterior que se'ns va brindar, vàrem aprofitar-la per deixar dues feixes a punt a la vegada. No podíem deixar-nos embadalir per captivadores ganes d'anar a la platja. Teníem les cucurbitàcies més dolces del Parc esperant tocar terra per començar a fotosintetitzar: el meló i la síndria.
Dotze tirades de biofilm més tard l'Enric i la Laia van posar-se el "mono" de feina per deixar-ho tot plantat, mentre que un servidor anava generant els cavallons que albergaran els pebrots italians i les albergínies que retornem a fer enguany. No és tangible per tothom, però la satisfacció de la feina ben feta, dóna una plenitud que afligim a qui no l'hagi pogut tastar mai.
Que creieu que va ser més dolç per nosaltres, el gelat que vam fer el capvespre a una platja de l'Escala o la tendra imatge de postal que vam poder capturar?
Bona setmana,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada